Busques feina?

05Abr09

Doncs no en trobaràs, en els classificats dels diaris.

Paga 3000 euros i trobaràs una feina dins de la nostra borsa de treball. Sempre havia cregut que era a l’inversa, que et pagaven per treballar. Ja diuen que els nous temps porten canvis i que l’ordre dels factors no altera el producte, però s’hauria de veure si les novetats són bones o dolentes i si és ben bé el mateix el resultat. Pagar per treballar, abans és preferible recuperar l’esclavisme, deixat enrere fa dos segles, que sempre serà més barat i menys presa de pèl.

Buscar feina, fa un temps que s’ha convertit en un vici per mi. Sempre faig una ullada als classificats dels diaris. Com aquell que sempre mira les cotitzacions de la borsa sense comprar mai una acció, dedicar el temps a observar que tal estan els valors laborals, personalment, m’ajuda a fer més interessant el cafè matinal. Casualment en el diari no hi he trobat mai les feines que he exercit, però podria ben bé estat. Ara però, a les ofertes de feina rarament s’hi ofereixen treballs, així que difícilment n’hi podré trobar.

Seguiré buscant, sempre queda la possibilitat de fer de guarda de seguretat, tot un valor en alça en una societat en crisi.

Filed under: paràsits de professió   |  1 Comment

Grande

24Mar09

Gran carisma, grans cançons, gran Paolo Conte

Filed under: indispensables   |  Leave a Comment

La nova Babel

19Oct08

Artista: Julee Holcombe
+ connercontemporary.com

Actualitzar mites mai està malament. De fet, el mite és el recull de la tradició oral d’una cultura, si els temps canvien, aquests bé que haurien d’adaptar-se no?

La Torre de Babel s’explica sempre com a càstig a la pretensió humana, és així que es diu que va néixer la incomprensió entre els humans. Fins llavors, els homes i dones eren homes i dones. Tots s’entenien a la perfecció. No existien les llengües i tots els humans volien viure al mateix lloc: dins la torre que contruïen.

El mite però s’ha actualitzat perquè la pretensió humana no té límits i l’expressió d’ara és la modernitat més extrema: les megalòpolis. Es vol tornar a tocar el cel i tornem a viure tots allà mateix, els esforços són ben evidents. Els skyline desafien la gravetat i cada gratacels que es construeix és una nova condemna de la convivència i a l’enteniment per als que hi viuen. Convertits en individus o ciutadans no tocarem mai el cel, però si que intentem viure allà mateix. Obligats o perquè volem?

La megalòpolis no és res més que el fruit de la sembra industrial, la concentració de capital i per tant, de l’oferta de treball. Fa dos cents anys, el moment en que la primera fàbrica va obrir i el primer obrer va entra-hi varen ser l’adob del terreny per a que la població s’hi congregués. Ara, tots ben juntets, en pisos que recorden ruscs, no ens entenem i creem universos de relativa convivència. Induïda pels que ens governen? Segurament no, els polítics actuals només són actors secundaris del sistema, el capital és el gran Déu. Les borses tremolen i  els polítics cauen, així de fàcil. Les fal·làcies que ells ens expliquen a diari només són petites justificacions per poder escalfar una mica més la cadira.

Filed under: histories per no dormir   |  6 Comments

Standby

18Mar08

Aquest bloc no està mort, només m’he pres unes petites vacances.

Filed under: "actualitat"   |  Leave a Comment

Un sistema parasitari I

01Feb08

La societat actual viu cercada per allò que s’anomena individualisme salvatge, chaqu’un par sa gueule, espavila’t com puguis o com et deixin. Llegint el diari però, he comprovat que les coses estan pitjor del que em pensava. De tant en tant em deixo sorprendre per la realitat que m’expliquen del diaris. És una teràpia de xoc matinal bastant efectiva. Ostres, però quina sorpresa ahir. Llegeixo en portada: el causant d’un accident mortal amb un cotxe, ha denunciat a la família del mort per danys en el vehicle. No m’ho puc creure. en portada, què passa?.

El sistema capitalista a vegades peca de paternalista i els seus integrants de llestos, a més de ser tots una colla de crèduls que ens deixem endur pel què diuen els mitjans i la gent. No tenim opinió pròpia. Quan faig aquesta afirmació penso en què tot està inventat i el que es fa, contínuament, són vils refregits per sortir del pas. Però el més important trobo és l’oblid per part de tots dels deures i drets que comporta la “democràcia”, en boca de tothom durant la campanya electoral però sempre mal representada pels seus garants. Meravellosa democràcia sinó fos perquè és només per uns quants. La responsabilitat personal sobre els actes que fa cadascú també és un aspecte que m’inquieta. Sembla que a la responsabilitat se l’hi haurà de tirar un cable per poder sortir del laberint on s’ha perdut. No som únics, encara que aquesta societat ens insti a pensar-ho, a diari.

Filed under: Solucions temàtiques, paràsits de professió   |  4 Comments

Nostàlgia

28Dic07

Paisatge llunar, formes surrealistes, vent, muntanya i plana. L’Empordà pot ser vist i ser sentit de tantes maneres com persones existeixen. Estiu o hivern, no importa, sempre és sorprenent. Personalment, el prefereixo a l’hivern, quan el sol és gran i agradable. El cel i l’olor freda de l’aire però és el que més m’agrada. Aquell cel net de Tramuntana o amb els núvols estirats i prims, esvelts, multiformes, visibles des de qualsevol punt de la comarca i que des d’aquesta Barcelona grisa i contaminada, enyoro.

Sempre que la nostàlgia m’ha envaït, els quadres de’n Salvador Dalí m’han ajudat a sentir-me’n més a la vora. D’ell n’admiro la precisió amb que retrata el paisatge alt empordanès i les perspectives que escull. Tot i que sempre és millor al natural, hi ha moments en que el desig no es correspon amb la realitat i hi he de recórrer.

Sort que els duc gravats a la memòria, altrament no els podria veure tan sovint.

Filed under: L'Oreneta dibuixa paraules   |  1 Comment

Problemes de la modernitat

22Dic07

És curiosa la humanitat. Molt cops sembla que ser modern vulgui dir ser complicat.

Fa uns dies vaig tenir l’oportunitat de veure aquesta gran pel·lícula de Jacques Tati. A “Mon Oncle” hi apareix una família modèlica i moderna, tan moderna, que a casa seu tot està automatitzat. Tot es fa a través de botons. Aquest detall em va recordar un episodi de l’Spencer que de petita adorava: la visita a casa els rics. Tot i que en Frank és més malestre que Mr. Hulot, els dos tenen la mateixa experiència conflictiva amb el que és considerat estatus social elevat.

Potser aquesta paròdia sembla exagerada, però 50 anys després, un gran número de cases no van poder obrir les persianes de casa seva quan es va produir l’apagada a Barcelona. Molts no van poder cuinar i d’altres, es van desesperar. La tanca metàl·lica misteriosament no s’obre, l’haurem de saltar? Misteris de la modernitat.

D’aquesta dependència dels botons actualment se’n diu comfort.

Tot a l’abast d’un comandament.

Filed under: Solucions temàtiques, divertimento   |  1 Comment

Fred, xerinola i castanyes

23Nov07

À propos de l’hirondelle:

Us deixo un xic de literatura a mode de reportatge d’un dia de tot sants a la ciutat de Girona.

Gairebé un més després, des de Barcelona la tardor encara és mig present en el record i sempre pren forma de fires.

L’ambient festiu s’accentua a Girona pels volts de Tots Sants. No és perquè aquesta sigui una festivitat més remarcable en aquesta ciutat que en d’altres, ni perquè hi ha qui aprofita per fer la castanyada, que com a costum, a la ciutat no és massa arrelat el celebrar-la en aquest dia en concret. El fet que fa especial aquest dia a Girona és que tres dies després de Sant Narcís, el 29 d’Octubre, existeixi un dia festiu que permeti, a tots, fruir de les festes de la ciutat, pensades per a totes les edats. Per tant, el dia 1 d novembre, Tots Sants, Girona s’omple de visitants dels més diversos racons de la geografia que concorren els carrers, ja atapeïts per firaires de tota mena. Els passejants contribueixen a que no hi hagi un centímetre de via pública sense ningú.

Filed under: L'Oreneta dibuixa paraules   |  3 Comments

Combinant mirades

16Nov07

Tot està inventat. L’art fa molt de temps que ens ho ha mostrat. L’angle de mirada. La percepció. Tan artificial com educada culturalment. El fet de només atrevir-se a canviar-la, ja és un gran acte de valor.

Però cap mirada és tan perversa com aquella que s’atreveix a transgredir, en un món on es considera que ja s’ha vist tot. Doncs avui, sorpresa. Un artista cubà, surrealista, que es defineix com neogòtic estrambòtic i que juga a fusionar idees absurdes amb pintors surrealistes. Tot d’antítesis que s’entenen amb el filtre de cultura visual actual i que fan l’efecte d’una perfecte simbiosi. Una relació de quadres i conceptes tan interessant com distant.

En un estil molt personal que et deixa amb la boca oberta.

Filed under: Solucions temàtiques, misteris de la navegació   |  2 Comments

Els anys han de ser temàtics?

07Nov07

 

L’allau de commemoracions és preocupant. Ara no només és l’any d’algú, sinó que ho és de molts! Si s’hagués de fer cas a uns i altres, si se n’hi sumessin gaires, es crearia el col·lapse a tota agenda!.

Però res és gratuït, no es per atzar que els interessos que envolten aquest tipus d’homenatge estiguin més tintats de fatxenderia, que d’interès altruista a ressaltar i posar en evidencia la vida d’algú. I sobre paper és molt bonic però llavors, els anys temàtics són la corrupció pura i dura del personatge, on tothom se n’aprofita per enriquir l’oferta “cultural” i se’n fan fins i tot records.

Filed under: Solucions temàtiques, col·leccionisme endèmic   |  1 Comment