Humor aspre
Perdo un tros de mi sempre que torno de passar uns dies a Toulouse. Durant aquest enyor aprofito per deixar-vos un text d’un aspecte del qual els francesos no s’hi acaben de sentir bé: l’antisemitisme. El govern de Vichi no va venir del no res. L’humor gràfic dels diaris francesos i la figura d’Emille Zola durant el tombant de segle en són una mostra. Són els temps de l’affaire Dreyfus.
Recordant escenes d’aquests dies de primavera, d’anarquisme i festival … rescato aquest text poc afortunat en el seu moment.
La representació gràfica de Zola en els mitjans contraris a la innocència de Dreyfus
El procés Dreyfus divideix a la premsa i a la societat francesa durant el tombant de segle. La implicació de la premsa en el cas va condicionar l’opinió pública i en última instància, al tribunal que va jutjar-lo.
Dins d’aquest context, les caricatures també prenen part del procés i a partir d’elles es poden resseguir les opinions suscitades així com l’abast de la divisió1 i la situació dels mitjans2. En el cas concret d’Emille Zola, aquest pren partit a través dels seus articles i això comporta que se’l representi de moltes formes però són els mitjans que acusen a Dreyfus els qui el representen més durament. A partir de la publicació del “J’accuse” en el diari l’Aurore, l’escriptor, representant del naturalisme, es convertirà en protagonista habitual de les vinyetes dels diversos diaris antisemites de la època.
Filed under: histories per no dormir, literatura barata | Leave a Comment
Etiquetes: caricatures, França, història, Zola
La joia està a punt d’encendre’s
L’any 1976 Michael Anderson mostra, amb els pocs efectes especials existents, una societat del segle XXIII, el món de’n Logan. Sovint, degut a una obsessió familiar pel futur i la meva propera arribada als trenta, els pensaments s’aturen en aquesta història, la d’un vigilant d’un sistema que decideix saltar-se les normes i escapar-ne.
La història se centra en una època on l’ésser humà ha hagut d’abandonar la superfície terrestre i els habitants de la terra viuen en una ciutat subterrània. Els que hi viuen deambulen gaudint dels plaer de la vida però els marca un cruel destí. Tots saben que als trenta anys se’ls encendrà la joia que porten incorporada al palmell de la mà i un guardià se’ls endurà al sacrifici de renovació, al carrussel. No intentaran escapar, el sistema ja els ha educat.
Filed under: histories per no dormir, Solucions temàtiques | Leave a Comment
Etiquetes: ciència ficció, fuga de logan, joventut eterna, món perfecte
Víctimes d’un engany
Fa uns dies feien El Show de Truman per la televisió. Això em va recordar uns textos que tinc guardats al calaix sorgits arran de la pel·lícula i l’imaginari que ens transmet. Mica en mica els aniré publicant.
Tot i ser del 1998, la cinta de Peter Weir tracta un tema d’actualitat 100%. Aquesta és una paròdia de la societat de la informació, de l’engany i de la presa de pèl a la que estem sotmesos a diari. Som conscients que ens observen? només existeix qui surt a la tele? Som simplement titelles… però qui mou els nostres fils?
En fi, si comptem les càmeres que ens vigilen “per la nostra seguretat” ens podria fer l’efecte que les ciutats són vertaders platós de televisió. Ens importa?
El Show de Truman reprèn un dubte filosòfic constant en la història: Existim realment o la nostra vida és part d’una ficció creada per d’altres? El protagonista forma part d’una mena de pla diví, un món perfecte creat per a ell. Desconeix que viu en una mentida i que tot el que l’envolta són ombres i audiències, només veu el que el creador del programa li permet. Truman es creu la seva realitat fictícia.
Un paral·lel del personatge el trobem a Calderon de la Barca i la seva obra La vida es sueño. En aquesta Segismundo és traslladat d’una vida d’opulència a una masmorra i li fan creure que aquella és la seva crua existència. El dubte s’apodera de l’home privat de llibertat i la veracitat de la seva vida fins llavors esdevé la protagonista. Tot podria haver estat un somni? no en té proves, només la convicció dels records propis. Els dos viuen enganyats, condicionats a un reflex exterior fabricat per d’altres.
Finalment, al igual que Segismundo, Truman comença a sospitar que tot és una conxorxa i intenta escapar de la seva realitat, sense massa èxit, ja que no sap massa com fer-ho. El seu univers conegut és Seaheaven, la seva masmorra particular. No sap si més enllà hi ha res, tot i que ho sospita.
Filed under: histories per no dormir, moments literaris | 1 Comment
Etiquetes: Calderón de la Barca, engany, ficció, filosofia barata, món perfecte, segismundo, Truman
Vida aquàtica.
Margret Hofheinz-Döring/ Galerie Brigitte Mauch Göppingen
En un futur els recorreguts que ara es fan a peu segurament s’hauran de fer nedant. Potser alguns afortunats disposaran d’una nau subaquàtica que els facilitarà el transport. Segurament aquests formaran part d’una nova elit de cabdills que faran d’aquesta possessió un tret exclusiu de la seva condició. Uns pocs privilegiats. Si més no, fins que no torni a baixar el nivell de les aigües.
El món tornarà a ser aquàtic. El monsieur ([musié] en empordanès) Canvi Climàtic, sicari de la senyora Planeta Terra, ens rebel·la la seva estratègia immunitària que, des de fa un temps, és un tema recurrent per a superproduccions de cinema de catàstrofes. Vol destruir el virus negant-lo. Mentrestant l’ésser humà ocupa les hores mirant-les en pantalla gran. Ara, quan es qüestiona la possibilitat de tornar a ser mar, només pensa en si les onades de la riba li esborraran les petjades de la mateixa forma quan els pols es desglacin.
L’arqueologia subaquàtica i els caça-tresors viuran una era daurada. Els peixos, acompanyats dels aficionats a observar-los, nedaran feliços per espais que no recordaven que existien. Restes d’antigues ciutats, totes abandonades. Cinc segons és l’eternitat del peix i per això no recorda que en molts dels espais que freqüenten no hi nedaven els seus ancestres. La seva curta memòria els impedirà apreciar l’espai renovat i aquesta història d’amor.
La resta de mortals, sentint-se com si fossin dins d’una peixera, viuran desitjant que algú en tregui el tap per tornar a tocar de peus a terra. Encara que infeliços ignorin que el desaigüe, que els hauria de salvar, està embussat.
Filed under: histories per no dormir, misteris de la navegació | 1 Comment
Etiquetes: cabdills en barca, ciència ficció, món aquàtic
El Chico Áncora
There was a beautiful girl
who came from the sea.
And there was just one place
that she wanted to be.
With a man named Walker
who played in a band.
She would leave the ocean
and come onto the land.
He was the one that
she wanted the most.
And she tried everything
to capture this ghost.
But throughout all their lives
they never connected.
She wandered the earth
alone and rejected
She tried looking happy
she tried looking tragic,
she tried astral projecting,
sex, and black magic.
Nothing could join them,
except maybe one thing,
just maybe… something to anchor
their spirits…. They had a baby.
But to give birth to a baby
they needed a crane.
the umbilical cord
was in the form of a chain.
I t was ugly and gloomy,
and as hard as a kettle.
It had no pink skin,
just heavy gray metal.
The baby that was meant
to bring them together,
just shrouded them both
in a cloud of foul weather.
So Walker took off
to play with the band.
And from that day on,
he stayed mainly on land.
And she was alone
with her gray baby anchor,
who got so oppressive
that eventually sank her.
As she went to the bottom,
not fulfilling her wish,
it was her, and her baby …
and a few scattered fish.
♦
Tim Burton,
“La melancólica muerte del Chico Ostra”
♦
♦
La traducció del poema en castellà és pèssima, s’entén molt millor l’original, tot i estar en anglès.
Filed under: indispensables, moments literaris | 2 Comments
Busques feina?
Doncs no en trobaràs, en els classificats dels diaris.
Paga 3000 euros i trobaràs una feina dins de la nostra borsa de treball. Sempre havia cregut que era a l’inversa, que et pagaven per treballar. Ja diuen que els nous temps porten canvis i que l’ordre dels factors no altera el producte, però s’hauria de veure si les novetats són bones o dolentes i si és ben bé el mateix el resultat. Pagar per treballar, abans és preferible recuperar l’esclavisme, deixat enrere fa dos segles, que sempre serà més barat i menys presa de pèl.
Buscar feina, fa un temps que s’ha convertit en un vici per mi. Sempre faig una ullada als classificats dels diaris. Com aquell que sempre mira les cotitzacions de la borsa sense comprar mai una acció, dedicar el temps a observar que tal estan els valors laborals, personalment, m’ajuda a fer més interessant el cafè matinal. Casualment en el diari no hi he trobat mai les feines que he exercit, però podria ben bé estat. Ara però, a les ofertes de feina rarament s’hi ofereixen treballs, així que difícilment n’hi podré trobar.
Seguiré buscant, sempre queda la possibilitat de fer de guarda de seguretat, tot un valor en alça en una societat en crisi.
Filed under: paràsits de professió | 2 Comments
Grande
Gran carisma, grans cançons, gran Paolo Conte
Filed under: indispensables | Leave a Comment
La nova Babel
Artista: Julee Holcombe
+ connercontemporary.com
Actualitzar mites mai està malament. De fet, el mite és el recull de la tradició oral d’una cultura, si els temps canvien, aquests bé que haurien d’adaptar-se no?
La Torre de Babel s’explica sempre com a càstig a la pretensió humana, és així que es diu que va néixer la incomprensió entre els humans. Fins llavors, els homes i dones eren homes i dones. Tots s’entenien a la perfecció. No existien les llengües i tots els humans volien viure al mateix lloc: dins la torre que contruïen.
El mite però s’ha actualitzat perquè la pretensió humana no té límits i l’expressió d’ara és la modernitat més extrema: les megalòpolis. Es vol tornar a tocar el cel i tornem a viure tots allà mateix, els esforços són ben evidents. Els skyline desafien la gravetat i cada gratacels que es construeix és una nova condemna de la convivència i a l’enteniment per als que hi viuen. Convertits en individus o ciutadans no tocarem mai el cel, però si que intentem viure allà mateix. Obligats o perquè volem?
La megalòpolis no és res més que el fruit de la sembra industrial, la concentració de capital i per tant, de l’oferta de treball. Fa dos cents anys, el moment en que la primera fàbrica va obrir i el primer obrer va entra-hi varen ser l’adob del terreny per a que la població s’hi congregués. Ara, tots ben juntets, en pisos que recorden ruscs, no ens entenem i creem universos de relativa convivència. Induïda pels que ens governen? Segurament no, els polítics actuals només són actors secundaris del sistema, el capital és el gran Déu. Les borses tremolen i els polítics cauen, així de fàcil. Les fal·làcies que ells ens expliquen a diari només són petites justificacions per poder escalfar una mica més la cadira.
Filed under: histories per no dormir | 6 Comments
Un sistema parasitari I
La societat actual viu cercada per allò que s’anomena individualisme salvatge, chaqu’un par sa gueule, espavila’t com puguis o com et deixin. Llegint el diari però, he comprovat que les coses estan pitjor del que em pensava. De tant en tant em deixo sorprendre per la realitat que m’expliquen del diaris. És una teràpia de xoc matinal bastant efectiva. Ostres, però quina sorpresa ahir. Llegeixo en portada: el causant d’un accident mortal amb un cotxe, ha denunciat a la família del mort per danys en el vehicle. No m’ho puc creure. en portada, què passa?.
El sistema capitalista a vegades peca de paternalista i els seus integrants de llestos, a més de ser tots una colla de crèduls que ens deixem endur pel què diuen els mitjans i la gent. No tenim opinió pròpia. Quan faig aquesta afirmació penso en què tot està inventat i el que es fa, contínuament, són vils refregits per sortir del pas. Però el més important trobo és l’oblid per part de tots dels deures i drets que comporta la “democràcia”, en boca de tothom durant la campanya electoral però sempre mal representada pels seus garants. Meravellosa democràcia sinó fos perquè és només per uns quants. La responsabilitat personal sobre els actes que fa cadascú també és un aspecte que m’inquieta. Sembla que a la responsabilitat se l’hi haurà de tirar un cable per poder sortir del laberint on s’ha perdut. No som únics, encara que aquesta societat ens insti a pensar-ho, a diari. Continue reading ‘Un sistema parasitari I’
Filed under: paràsits de professió, Solucions temàtiques | 4 Comments
Aprenent a mirar el món amb els ulls oberts 
