La joia està a punt d’encendre’s

20gen.10

L’any 1976 Michael Anderson mostra, amb els pocs efectes especials existents, una societat del segle XXIII, el món de’n Logan. Sovint, degut a una obsessió familiar pel futur i la meva propera arribada als trenta, els pensaments s’aturen en aquesta història, la d’un vigilant d’un sistema que decideix saltar-se les normes i escapar-ne.

La història se centra en una època on l’ésser humà ha hagut d’abandonar la superfície terrestre i els habitants de la terra viuen en una ciutat subterrània. Els que hi viuen deambulen gaudint dels plaer de la vida però els marca un cruel destí. Tots saben que als trenta anys se’ls encendrà la joia que porten incorporada al palmell de la mà i un guardià se’ls endurà al sacrifici de renovació, al carrussel. No intentaran escapar, el sistema ja els ha educat.

La joventut és el valor que marca l’existència dels qui viuen en aquest món subterrani i l’edat n’és la desgràcia. Els colors dels vestits van acord amb els de la joia de la mà i serveixen per diferenciar els col·lectius a la ciutat: el groc és per als nens, el verd pels que estan a la flor de la vida i el vermell és per als qui s’acosten al terrible final. Tot i així, hi ha qui enganya l’edat amb una vida banal i operacions d’estètica, un negoci lucratiu que no evita el sacrifici.

Semblant a les apoikia gregues, el món de Logan segueix un patró: l’excés de població porta a la decadència del sistema. Per tant, s’ha d’eliminar o expulsar. Les normes de la ciutat estan per complir-les, ara, Logan les desafia quan se li encén el palmell. No vol morir per aquest món que vigila i amb la fuga descobreix els secrets que la ciutat subterrània li amaga: la vellesa i la vida a la superfície terrestre.

La ciència ficció sempre beu del temps en què és escrita. El món actual no té res a envejar al de Logan. La recerca de la joventut ara mateix és transfigura en la dictadura dels anti-arrugues, per molts, la massilla que taparà les esquerdes d’una joventut que no volen perdre. No volem ser vells, si més no, semblar-ho. Volem seguir en aquest món subterrani basat en l’aparença costi el que costi. La cirurgia estètica és l’envà definitiu d’aquesta negativa a ser exclosos, tot sigui per uns anys més de món idealitzat i no formar part del carrussel.

Els anuncis publicitaris ens reiteren que bellesa és igual a joventut i amb la vena als ulls, al més mínim senyal d’envelliment,esperem que no ens excloguin del concepte. Amb el perill d’esdevenir Peter Pans, esperem que no ens treguin aquest tresor perquè d’altra banda, en el soterrani de l’aparença, no hi ha cap altre valor personal que sigui tan preuat com aquest.