Víctimes d’un engany

08gen.10

Fa uns dies feien El Show de Truman per la televisió. Això em va recordar uns textos que tinc guardats al calaix sorgits arran de la pel·lícula i l’imaginari que ens transmet. Mica en mica els aniré publicant.

Tot i ser del 1998, la cinta de Peter Weir tracta un tema d’actualitat 100%. Aquesta és una paròdia de la societat de la informació, de l’engany i de la presa de pèl a la que estem sotmesos a diari. Som conscients que ens observen? només existeix qui surt a la tele? Som simplement titelles… però qui mou els nostres fils?

En fi, si comptem les càmeres que ens vigilen “per la nostra seguretat” ens podria fer l’efecte que les ciutats són vertaders platós de televisió. Ens importa?

El Show de Truman reprèn un dubte filosòfic constant en la història: Existim realment o la nostra vida és part d’una ficció creada per d’altres? El protagonista forma part d’una mena de pla diví, un món perfecte creat per a ell. Desconeix que viu en una mentida i que tot el que l’envolta són ombres i audiències, només veu el que el creador del programa li permet. Truman es creu la seva realitat fictícia.

Un paral·lel del personatge el trobem a Calderon de la Barca i la seva obra La vida es sueño. En aquesta Segismundo és traslladat d’una vida d’opulència a una masmorra i li fan creure que aquella és la seva crua existència. El dubte s’apodera de l’home privat de llibertat i la veracitat de la seva vida fins llavors esdevé la protagonista. Tot podria haver estat un somni? no en té proves, només la convicció dels records propis. Els dos viuen enganyats, condicionats a un reflex exterior fabricat per d’altres.

Finalment, al igual que Segismundo, Truman comença a sospitar que tot és una conxorxa i intenta escapar de la seva realitat, sense massa èxit, ja que no sap massa com fer-ho. El seu univers conegut és Seaheaven, la seva masmorra particular. No sap si més enllà hi ha res, tot i que ho sospita.

♦

«El sueño de la razón produce monstruos», gravat n.º 43 de Los Caprichos de Goya(1799).

La referència a La vida es Sueño em duu al record del soliloqui de’n Segismundo. El millor fragment d’aquesta obra, per mi. El final del segon Acte. Durant un temps m’apareixia sovint a la memòria i a voltes la meva ànima me’l recitava. La guinda d’un drama.

Sueña el rey que es rey, y vive
con este engaño mandando,
disponiendo y gobernando;
y este aplauso, que recibe
prestado, en el viento escribe,
y en cenizas le convierte
la muerte, ¡desdicha fuerte!
¿Que hay quien intente reinar,
viendo que ha de despertar
en el sueño de la muerte?

Sueña el rico en su riqueza,
que más cuidados le ofrece;
sueña el pobre que padece
su miseria y su pobreza;
sueña el que a medrar empieza,
sueña el que afana y pretende,
sueña el que agravia y ofende,
y en el mundo, en conclusión,
todos sueñan lo que son,
aunque ninguno lo entiende.

Yo sueño que estoy aquí
destas prisiones cargado,
y soñé que en otro estado
más lisonjero me vi.

¿Qué es la vida? Un frenesí.
¿Qué es la vida? Una ilusión,
una sombra, una ficción,
y el mayor bien es pequeño:
que toda la vida es sueño,
y los sueños, sueños son.

Filed under: histories per no dormir, moments literaris   |  1 Comment
Etiquetes: Calderón de la Barca, engany, ficció, filosofia barata, món perfecte, segismundo, Truman